Recerca i documentació

El llibre, Flora singular de les Gavarres, descripció, corologia i propostes de gestió de les espècies d’interès, és obra de Modesta Juanola, mestra i biòloga especialitzada en botànica. En aquest llibre l’autora ens apropa a la vegetació i flora de les Gavarres i ens selecciona, a través de diversos criteris (corologia, distribució, raresa, estatus de protecció, etc.) les espècies de major interès. Per a cadascuna d’elles es descriu detalladament la seva morfologia, període de floració, corologia, estat de les poblacions i mesures de gestió per a la seva conservació. També s’hi acompanyen imatges de la planta i mapes de situació a nivell de Catalunya i del massís de les Gavarres.

En aquest llibre els ambientòlegs Xavier Basora i Xavier Sabaté analitzen les Gavarres des de l’òptica de la custòdia del territori. A partir de la consulta documental i d’entrevistes a propietaris, experts, entitats i administracions, els autors estudien les oportunitats i limitacions en la planificació i gestió d’aquest espai a través de les tècniques de custòdia. El treball conclou amb un seguit de propostes per a promoure l’ús de la custòdia del territori. 

Aquest acurat treball de recerca elaborat per Dani Boix, Stéphanie Gascón, Mònica Martinoy, Eli Montserrat i Jordi Sala, fa unes aportacions molt notables al coneixement dels ambients aquàtics del massís i de la fauna que hi habita, amb 250 basses i punts de cursos fluvials inventariats i 353 taxons animals identificats. També proporciona informació detallada de la distribució de les principals espècies invasores, l’afectació sobre la fauna autòctona i incorpora mesures preventives i correctores sobre la fauna invasora.

“La història que se’ns conta, en aquest llibre que teniu, lector amable, a les mans, té com a protagonista principal —no podia ser d’altra manera— les Gavarres i com a secundaris un grapat d’homes notables, gent del seu temps, uns ben coneguts i protagonistes principals dels orígens de l’arqueologia del nostre país, i altres, tan o més extraordinaris que aquells, que, per primera vegada, se’ns fan presents no com a fantasmes difuminats i quasi intangibles, sinó de carn i ossos, amb claredat; personatges notables que, des de la discreció més absoluta, o bé eren poc i mal coneguts o bé, completament inexistents tot i haver realitzat, sovint, una tasca clau i d’enorme importància”. (J.M. Nolla i Brufau).

La monografia “Els peixos de les Gavarres i entorns” és el resultat del Premi Joan Xirgo XV edició. Els autors de l’estudi són Quim Pou, Miguel Clavero i Lluís Zamora. El llibre està il·lustrat amb dibuixos de paisatge de Joan Escribà i dibuixos naturalistes dels peixos de Miguel Clavero. El llibre descriu les espècies de peixos presents a les Gavarres i el seu entorn, tant autòctones (5 espècies) com introduïdes (10 espècies); el poblament potencial i l’estat actual del poblament de peixos; l’estat de conservació de les espècies autòctones; i analitza el cas concret de l’espinós -la distribució a la zona, la caracterització dels seus hàbitats, la seva estratègia vital així com els seus refugis i moviments poblacionals-. Finalment fa propostes de gestió per a la conservació dels peixos.

El llibre “Històries amagades de les Gavarres” és fruit de l’encàrrec que va fer el Consorci de les Gavarres a l’historiador Elvis Mallorquí en quedar desert el Premi Joan Xirgo XVI edició. El llibre és un recorregut per les Gavarres que fa aflorar antigues històries que havien restat amagades fins ara en els arxius. A mida que llegim el llibre anem descobrint històries relacionades amb llocs que seran ben familiars als qui coneguin mínimament les Gavarres. En els diferents capítols se’ns parla del naixement de les parròquies, de castells que no son castells, dels termes de pedra, dels veïnats, de masos i famílies, de celleres, de camins perduts, de conflictes entre veïns o clergues, de cavallers i pagesos, de boscos, de molins, de vidriers, de calçiners,… Històries que Elvis Mallorquí ens explica amenament però amb rigor i que aporten molta informació, interessant i novedosa, de com eren el poblament, l’ús i l’organització social i territorial a les Gavarres en l’edat mitjana.

La publicació “Usos i cultura popular de les plantes a les Gavarres” és una selecció de la recerca feta per Sandra Saura sobre el coneixement popular de les herbes remeieres. L’autora amb un seguit d’entrevistes ha compilat les receptes de 19 informants gavarrencs. Carabassina, poma del ciri, olivarda, nap de banya de bou, etc. són algunes de les plantes que podem trobar al llibre amb les seves receptes i el seu us. El llibre es presenta amb un format de catàleg etnoflorístic amb una fitxes per planta i un catàleg de receptes: vi de saüc, oli d’olivarda, pomada meravella, entre d’altres. Gràcies a la bona predisposició dels informants a compartir el seu coneixement s’ha pogut dur a terme aquesta publicació i així preservar aquesta saviesa popular.

Els autors, Albert Besalú, Josep López i Núria Simon, estudien en aquest llibre el potencial silvopastoral de les Gavarres per proposar actuacions de gestió que amb el suport de la ramaderia ajudin assolir boscos més resistents a pertorbacions com ara els incendis forestals. Així, s’analitzen l’estat de la cabana ramadera, la potencialitat farratgera de la flora i vegetació del massís, la planificació i les actuacions que es duen a terme en matèria de prevenció d’incendis forestals, com a informació de base per definir les àrees prioritàries de gestió i fer propostes d’actuació. L’estudi es pot fer extensiu als boscos mediterranis de terra baixa i vol servir també de recull de dades bàsiques d’interès silvopastoral en l’àmbit mediterrani.

El llibre de Jaume Badias a partir d’onze entrevistes teixeix la història de la calç a les Gavarres. Els personatges ens parlen sobretot de la zona de Forallac on després de la guerra civil hi va haver un repunt de l’activitat de la calç. Tot i que cap informant es considera calciner d’ofici, ja que era una activitat secundària, ens relaten el procés de la calç, l’organització del treball, els forns de havien treballat i que recorden, el final de la calç, la terminologia que feien servir i les seves anècdotes. A més a més, en el llibre no falten referències a d’altres zones calcícoles de Catalunya i referències d’època romana, gràcies a les quals sabem que el procés d’elaboració havia canviat ben poc. De les altres zones de les Gavarres tenim un llistat dels forns existents però com que ja fa temps que ningú no els fa cremar no s’ha trobat informació, caldria un altre tipus de recerca per clarificar el volum de calç, les jornades i els grups de treball d’aquestes altres zones.

La investigació realitzada per en Xavier Marcó ens fa una fotografia de la Vall d’Aro al segle XV. Es tracta d’un territori fragmentat en 16 senyories feudals diferents, i alhora heterogènies. Els grans senyors feudals eren el monestir de Sant Feliu de Guíxols o la Catedral de Girona, per contra també hi ha petits senyors feudals com el cavaller Sant Miquel o el donzell Labià. Com es veu la majoria de senyors feudals eren religiosos molt ocupats per les seves funcions eclesiàstiques els quals van establir un autèntica xarxa administrativa per gestionar les seves possessions i assegurar-se que els pagesos residien al mas i treballaven les terres.

La comunitat de ratpenats del massís està dominada per les pipistrel·les, que són el gènere més comú al conjunt del territori, i el que millor tolera la presència i impacte de les persones. L’estudi de la fenologia de les mines del Nen Jesús (Celrà), emprades com a refugi equinoccial (i.e. de pas) pel ratpenat de cova (Miniopterus schreibersii), ha posat de relleu que les mines de les Gavarres són un refugi important per a comprendre els moviments migratoris de l’espècie pel pre-litoral català, i que una important quantitat de femelles gestants l’utilitzen com a pas previ a l’entrada als refugis de cria del litoral. Per últim, amb els enregistraments d’ultrasons, s’ha documentat la presència d’alguns ratpenats forestals, com el nòctul petit (Nyctalus leisleri), que té un nivell d’exigència moderat pel que fa a la qualitat dels boscos, però que necessita d’una certa densitat d’arbres vells o danyats per a poder-se refugiar a les escletxes que ofereixen. 

Mitjançant les entrevistes i les consultes en els arxius locals la sociòloga Barbara Van Hoestenberghe ha recopilat les cançons que cantaven els gavarrencs i gavarrenques. Cançons populars amb més d’una versió que parlen del suro, els llocs, les dones, la gent, etc. Aquest recopilatori serveix per fixar les cançons que es cantaven a les Gavarres i als pobles del voltant, com diu la investigadora hem deixat de banda el gènere de les havaneres o les cançons de coral ja que altres investigadors ja les han estudiat. L’objecte d’estudi són les cançons populars amb referències a les Gavarres, a eines i utensilis que es feien servir, a balls que es ballaven, a fires i festes que es celebraven, etc. Gavarrencs i gavarrenques tenien pocs moments per cantar, per tant aquest document recull els pocs moments de gaudi i alegria que tenen gravats a la memòria.

TN Comarques de TV3 va recollir la presentació d’aquest treball en el marc del festival Càntut el 20/11/2016. Per veure el programa feu click aquí.

Els prats mediterranis o prats secs són un dels hàbitats més interessants que podem trobar al nostre país, tant per la diversitat de molts dels seus grups biològics com per la presència d’espècies singulars. En canvi, són un ambient encara poc estudiat quant a molts dels grups biològics que hi viuen. Un d’aquests grups és el dels briòfits, que agrupa les molses i plantes relacionades. Durant l’any 2015, Miquel Jover, investigador de la Universitat de Girona, ha realitzat un estudi per tal de conèixer quins briòfits es fan als prats mediterranis del massís de les Gavarres. Aquest treball representa un dels primers estudis sobre ecologia de briòfits en prats mediterranis a Catalunya, i ha permès trobar 56 espècies de briòfits. A més, s’han localitzat fins a 10 espècies amb molt poques localitzacions tant a nivell de Catalunya com de les comarques de Girona.

Per altra banda, també s’ha realitzat la cartografia de la molsa exòtica Campylopus introflexus a l’EIN de les Gavarres. Aquesta espècie té un comportament invasor a bona part d’Europa. A les Gavarres es fa sobretot a les brolles de brucs properes a Girona, Quart, Cassà de la Selva i Llagostera, i forma tapissos que localment poden desplaçar les espècies autòctones.

Mitjançant el fototrampeig i la detecció de rastres s’ha prospectat la presència del turó europeu, la llúdriga, la mostela i el visó americà a l’entorn del massís de les Gavarres. Les Gavarres constitueixen el límit meridional de la principal població de turó romanent a Catalunya, situada a la plana del Baix Ter, on l’espècie selecciona les àrees de mosaic agroforestal properes a masses d’aigua on el conill és abundant. El pla de Cruïlles sembla ser l’únic punt permanentment ocupat per l’espècie, però individus en dispersió han estat atropellats als voltants de Torrent i Sant Joan de Mollet. La mostela,en canvi, s’extén per una àrea molt més àmplia que el turó, tot i que ambdós mustèlids semblen compartir preferències d’hàbitat i amenaces per a la seva supervivència, com la invasió del visó americà, la desaparició del paisatge agrícola tradicional i l’ús generalitzat de rodenticides.

La investigació d’en Lluís Sales s’ha centrat en la documentació notarial del 1328 i 1371 per tal d’avaluar l’activitat ramadera a les Gavarres sobretot durant la crisi medieval originada per a pesta negra i les males collites. Els nuclis estudiats son aquells on s’hi celebraven mercats i, per tant, eren punt de trobada de pagesos i propietaris de bestiar: Monells, Corçà, Sant Feliu de Guíxols, Cassà i Caldes de Malavella. El contracte majoritari que s’establia entres aquests dos col·lectius era l’anomenat “comande de bestiar” que consisteix en una cessió dels animals per l’engreix fins a una determinada data. Els animals amb més presència en aquests contractes son, per la banda nord, els obvicabrins i per la banda sud, els porcs. Lluís Sales conclou que en una època de crisi agrícola la pagesia va tendir a disminuir l’activitat al camp i centrar-se en l’activitat ramadera. Desmitifica així, la idea que la pagesia remença era un col·lectiu estàtic i sotmès als designis dels feudals. “A la baixa Edat Mitjana les famílies pageses eren capaces de prendre decisions econòmiques autònomes i racionals per a millorar les seves condicions de vida.”

L’estudi conclou que quitridiomicosi, causada pel fong Bd, té una incidència baixa al Massís de les Gavarres, ja que no s’han trobat mortalitats massives d’amfibis. Només s’ha detectat, fins el moment, un cas de mortalitat associada a Bd al Massís de les Gavarres: una granota pintada trobada morta a la localitat de Madremanya. Aquest és el primer cas descrit de mortalitat associada a Bd en granota pintada (Discoglossus pictus) a Catalunya i a la resta del món, recolzada per anàlisis moleculars en dos laboratoris diferents (LABOKLIN i MNCN-CSIC) i anàlisis histològics a dos centres especialitzats (C.R.A.R.C. i servei d’histopatologia de la U.A.B.) que corroboren les altes càrregues de zoòspores a la pell d’aquest individu. Cal destacar però, que el fong s’ha trobat en 5 de les 11 espècies d’amfibis analitzades, malgrat ser assimptomàtic. 

A part de la quitridiomicosi, l’estudi analitza altres malalties emergents com ara Bsal, Ranavirus i la dermocistidi. El dos primer patògens no s’han trobat en els individus analitzats; però sí s’ha detectat dermocistidi en dues espècies de tritó. Malgrat tot, es conclou que la incidència d’aquests patògens és nul·la fins el moment al massís de les Gavarres, ja que no s’han detectat nous casos de mortalitat associada a aquests microorganismes.

La publicació recull una selecció acurada de vuitanta articles d’entre els cinc-cents cinquanta que Mariano Oliver va escriure en la secció “Glossaris” del diari “Los Sitios”, entre el 21 de maig de 1964 fins el diumenge 22 de juny de 1975. Cal destacar que aquests articles estaven escrits en català al diari oficial del Règim franquista. La proposta de publicar-los li va arribar a Oliver des del mateix director del diari. La temàtica era molt diversa; no obstant un tema recorrent eren els records d’infància que guardava l’autor sobre les Gavarres: la pagesia, els antics costums, els oficis, els pobles, el camp, el bosc i uns retrats sobre certs personatges que havien cridat l’atenció de Mariano; eren descrits amb un català florit d’adjectius, refinat i exquisit.

Els escrits de Mariano Oliver són d’una qualitat narrativa excel·lent i descriptors d’una realitat que ja no existeix. El Consorci ha imprès aquest volum de la biblioteca Lluís Esteva per posar de rellevància l’autor i el fet que està poc estudiat degut segurament al lloc professional que ocupava dins del Règim franquista al “Ministerio de Información” i això feu que durant la transició quedés en l’oblit.