Conèixer
El massís
El massís de les Gavarres constitueix, juntament amb el de Begur, l’extrem septentrional de la serralada litoral catalana. Té la forma d’un gran arc que s’obre cap al nord, a cavall entre les comarques del Baix Empordà i el Gironès, i una extensió propera als 350 quilòmetres quadrats, repartits per una vintena de municipis: Calonge, Castell-Platja d’Aro, Corçà, Cruïlles-Monells-Sant Sadurní de l’Heura, Forallac, la Bisbal d’Empordà, Mont-ras, Palafrugell, Palamós, Santa Cristina d’Aro, Torrent i Vall-llobrega al Baix Empordà, i Cassà de la Selva, Celrà, Girona, Juià, Llagostera, Llambilles, Madremanya, Quart i Sant Martí Vell al Gironès.
El massís limita al nord amb la plana del Baix Empordà mitjançant un seguit de turons, coneguts amb el nom de Pregavarres; al nord-est contacta amb la Serralada Transversal, que en aquest punt separa les planes de l’Empordà i de la Selva; a l’oest limita amb la mateixa Selva i al sud amb la vall d’Aro, petita depressió on el Ridaura separa les Gavarres del massís de l’Ardenya. És un massís de formes arrodonides, que Josep Pla va definir com a “elefantíaques” i que té com a punts més elevats els puigs bessons de la Gavarra i d’Arques, amb 533 i 527 metres respectivament. Altres cims destacats són el de la Mare de Déu dels Àngels (485 m), el Montigalar (467 m), Santa Pellaia (353 m), el Puig Cargol (363m) i el Montnegre (285 m).
Ubicades, doncs, entre planes fortament humanitzades i a prop d’un litoral alterat substancialment, les Gavarres ofereixen un extens paisatge forestal, perceptible arreu.
El territori de les Gavarres, igual com passa ara i ha passat sempre amb qualsevol altre espai habitat, és i ha estat el reflex de les activitats i de les formes de vida dels diferents col·lectius humans que l’han poblat. Les cases assenyalen la importància de l’organització de la societat en famílies; les parets de les feixes, els recs, els molins, els forns, etc. indiquen les maneres en què aquestes famílies han pogut obtenir la seva subsistència; les esglésies i els camins recorden les maneres amb què les famílies s’han organitzat; i els noms dels llocs i les llegendes reflecteixen una manera de pensar i de percebre el món.
L’estudi del paisatge amb una mentalitat històrica, doncs, permet trobar, sota l’espessa capa de vegetació que avui cobreix les Gavarres, les restes d’altres maneres de viure que, en el fons, coincideixen amb les successives etapes de la història del massís.
Després d’haver estat intensament poblades, les Gavarres són avui unes muntanyes pràcticament deshabitades. Queden únicament tres petits nuclis amb població permanent: Sant Pol de la Bisbal, Romanyà de la Selva de Santa Cristina d’Aro i Sant Mateu de Montnegre de Quart. Apart d’aquests pobles, hi ha una cinquantena de masos habitats, majoritàriament a la zona de Fitor i Sant Climent de Peralta (Forallac) a Penedes (Llagostera), al veïnat de Banyeres i els Metges (Cruïlles-Monells-Sant Sadurní) i a la vall del Celrè (Quart).
L’any 2000, la població resident dins dels límits de l’espai protegit era de 940 persones, el que significa una densitat inferior als 0.03 habitants/ha. El procés d’abandonament dels masos, iniciat a mitjans del segle XX, va continuar sense fre fins als anys noranta. A partir d’aquest període, lentament però de manera continua, s’inicià un nou procés d’ocupació humana del massís. La compra de masos amb finalitat residencial, com a primer o segon habitatge és avui la tendència més destriable i segurament de majors conseqüències per al futur de l’espai natural.
La major part de la superfície de l’Espai les Gavarres és de propietat privada (98,2 %). Les propietats d’utilitat pública i les contractades són, per tant, residuals i alhora molt fragmentades. La única excepció destriable és la finca de can Vilallonga de Cassà de la Selva, que amb 245 Ha compta amb una extensió forestal representativa de les suredes i pinedes del massís.
Avui, hi ha una gran continuïtat de bosc, només un 6,3% de la superfície de l’espai està dedicada a activitats agrícoles. La propietat forestal és molt fragmentada, amb una majoria de finques que no superen les 25 ha. Les finques de grans dimensions (més de 100 ha) es troben en la seva major part a la zona central del vessant nord. Dins d’aquesta zona, el municipi que té la propietat més concentrada és el de Cruïlles-Monells-Sant Sadurní de l’Heura.
L’origen de les Gavarres es situa en el paleozoic, ara fa uns 600 milions d’anys, quan les roques que avui formen el massís estaven submergides encara sota el mar. El procés de formació ha durat molts milions d’anys i ha culminat en el quaternari, amb les variacions del nivell del mar produïdes per les glaciacions i que han acabat de perfilar el seu relleu actual.
A la meitat nord predominen les pissarres que, en disgregar-se, formen un relleu més escarpat, amb valls encaixonades. A la meitat sud, en canvi, predominen els granits, que quan es desfan formen el sauló. En aquest sector, els cims són més arrodonits i les valls més obertes. A la part més alta del massís hi ha un eix central on predominen els esquistos i les quarsites. En general, són abundoses les vetes de roques filonianes, com el quars. A les parts més baixes apareixen materials sedimentaris dipositats amb posterioritat a la formació del massís. Són les terres vermelles de Sant Daniel i Vilaroja, les calcàries nummulítiques de Girona i Fonteta, i les sorrenques de color groc de la Bisbal, entre d’altres.
El massís s’emmarca geogràficament dins una regió de clima típicament mediterrani, caracteritzat bàsicament per la coincidència del període més càlid de l’any amb el més eixut, així com per uns hiverns suaus i una irregularitat de les pluges que es concentren a la primavera i especialment a la tardor. La temperatura mitjana anual és de 15 graus.
De tota manera, el clima no és homogeni per a tot el massís, presentant variants locals. El clima mediterrani marítim i de terra baixa predomina als vessants selvatà, empordanès i costers del sud, amb precipitacions anuals normalment inferiors als 700 mm. Una situació lleugerament diferent es dóna a l’extrem nord-oest, al sector de Girona, on es forma un clima mediterrani humit amb precipitacions anuals properes al 800m. També al sector central – on es troben els cims més alts del massís – impera un clima diferenciat, mediterrani de muntanya mitjana, amb precipitacions anuals normalment superiors als 800 mm.
La xarxa hidrogràfica de les Gavarres està formada per nou conques (Onyar, Ter, Rissec, Daró, riera de Peratallada, riera Grossa de Pals, Aubí, riera de Calonge i Ridaura), a les quals aporten les seves aigües una gran quantitat de rieres i torrents (les rieres de Verneda, de Vall-llobrega, de Bell-lloc i de la Ganga i els torrents de Cavorca i del Folc, entre molts d’altres), que baixen encaixonats per les estretes valls del sector nord, més agrest, o que llisquen tranquil·les per les suaus ondulacions granítiques del sud i per les planes situades als peus del massís. La majoria d’aquests rierols desguassen a les conques de l’Onyar i del Daró, les més extenses del massís.
Els cabals de les rieres són molt irregulars, donat que les pluges es concentren sobretot a finals d’estiu i principis de tardor, quan l’aigua calenta de la Mediterrània entra en contacte amb els fronts freds procedents de l’Atlàntic. En aquestes condicions, es poden formar rierades amb crescudes que, de tant en tant, arriben a inundar les planes.
El relleu del massís, baix i ample, amb multiplicitat de cursos d’aigua que, encara que molt sovint esporàdics, el recorren sinuosament i sense presses, subdividint-se i reunificant-se, dóna origen a una gran quantitat de fonts, moltes de les quals romanen avui abandonades, encara que s’ha iniciat el procés de recuperació en algunes d’elles.
Tota aquesta intensa xarxa hídrica ha estat aprofitada des de molt antic per l’home a l’hora d’explotar els recursos que oferia el massís.
El massís de les Gavarres constitueix, juntament amb el de Begur, l’extrem septentrional de la serralada litoral catalana. Té la forma d’un gran arc que s’obre cap al nord, a cavall entre les comarques del Baix Empordà i el Gironès, i una extensió propera als 350 quilòmetres quadrats, repartits per una vintena de municipis: Calonge, Castell-Platja d’Aro, Corçà, Cruïlles-Monells-Sant Sadurní de l’Heura, Forallac, la Bisbal d’Empordà, Mont-ras, Palafrugell, Palamós, Santa Cristina d’Aro, Torrent i Vall-llobrega al Baix Empordà, i Cassà de la Selva, Celrà, Girona, Juià, Llagostera, Llambilles, Madremanya, Quart i Sant Martí Vell al Gironès.
El massís limita al nord amb la plana del Baix Empordà mitjançant un seguit de turons, coneguts amb el nom de Pregavarres; al nord-est contacta amb la Serralada Transversal, que en aquest punt separa les planes de l’Empordà i de la Selva; a l’oest limita amb la mateixa Selva i al sud amb la vall d’Aro, petita depressió on el Ridaura separa les Gavarres del massís de l’Ardenya. És un massís de formes arrodonides, que Josep Pla va definir com a “elefantíaques” i que té com a punts més elevats els puigs bessons de la Gavarra i d’Arques, amb 533 i 527 metres respectivament. Altres cims destacats són el de la Mare de Déu dels Àngels (485 m), el Montigalar (467 m), Santa Pellaia (353 m), el Puig Cargol (363m) i el Montnegre (285 m).
Ubicades, doncs, entre planes fortament humanitzades i a prop d’un litoral alterat substancialment, les Gavarres ofereixen un extens paisatge forestal, perceptible arreu.
El territori de les Gavarres, igual com passa ara i ha passat sempre amb qualsevol altre espai habitat, és i ha estat el reflex de les activitats i de les formes de vida dels diferents col·lectius humans que l’han poblat. Les cases assenyalen la importància de l’organització de la societat en famílies; les parets de les feixes, els recs, els molins, els forns, etc. indiquen les maneres en què aquestes famílies han pogut obtenir la seva subsistència; les esglésies i els camins recorden les maneres amb què les famílies s’han organitzat; i els noms dels llocs i les llegendes reflecteixen una manera de pensar i de percebre el món.
L’estudi del paisatge amb una mentalitat històrica, doncs, permet trobar, sota l’espessa capa de vegetació que avui cobreix les Gavarres, les restes d’altres maneres de viure que, en el fons, coincideixen amb les successives etapes de la història del massís.
Després d’haver estat intensament poblades, les Gavarres són avui unes muntanyes pràcticament deshabitades. Queden únicament tres petits nuclis amb població permanent: Sant Pol de la Bisbal, Romanyà de la Selva de Santa Cristina d’Aro i Sant Mateu de Montnegre de Quart. Apart d’aquests pobles, hi ha una cinquantena de masos habitats, majoritàriament a la zona de Fitor i Sant Climent de Peralta (Forallac) a Penedes (Llagostera), al veïnat de Banyeres i els Metges (Cruïlles-Monells-Sant Sadurní) i a la vall del Celrè (Quart).
L’any 2000, la població resident dins dels límits de l’espai protegit era de 940 persones, el que significa una densitat inferior als 0.03 habitants/ha. El procés d’abandonament dels masos, iniciat a mitjans del segle XX, va continuar sense fre fins als anys noranta. A partir d’aquest període, lentament però de manera continua, s’inicià un nou procés d’ocupació humana del massís. La compra de masos amb finalitat residencial, com a primer o segon habitatge és avui la tendència més destriable i segurament de majors conseqüències per al futur de l’espai natural.
La major part de la superfície de l’Espai les Gavarres és de propietat privada (98,2 %). Les propietats d’utilitat pública i les contractades són, per tant, residuals i alhora molt fragmentades. La única excepció destriable és la finca de can Vilallonga de Cassà de la Selva, que amb 245 Ha compta amb una extensió forestal representativa de les suredes i pinedes del massís.
Avui, hi ha una gran continuïtat de bosc, només un 6,3% de la superfície de l’espai està dedicada a activitats agrícoles. La propietat forestal és molt fragmentada, amb una majoria de finques que no superen les 25 ha. Les finques de grans dimensions (més de 100 ha) es troben en la seva major part a la zona central del vessant nord. Dins d’aquesta zona, el municipi que té la propietat més concentrada és el de Cruïlles-Monells-Sant Sadurní de l’Heura.
L’origen de les Gavarres es situa en el paleozoic, ara fa uns 600 milions d’anys, quan les roques que avui formen el massís estaven submergides encara sota el mar. El procés de formació ha durat molts milions d’anys i ha culminat en el quaternari, amb les variacions del nivell del mar produïdes per les glaciacions i que han acabat de perfilar el seu relleu actual.
A la meitat nord predominen les pissarres que, en disgregar-se, formen un relleu més escarpat, amb valls encaixonades. A la meitat sud, en canvi, predominen els granits, que quan es desfan formen el sauló. En aquest sector, els cims són més arrodonits i les valls més obertes. A la part més alta del massís hi ha un eix central on predominen els esquistos i les quarsites. En general, són abundoses les vetes de roques filonianes, com el quars. A les parts més baixes apareixen materials sedimentaris dipositats amb posterioritat a la formació del massís. Són les terres vermelles de Sant Daniel i Vilaroja, les calcàries nummulítiques de Girona i Fonteta, i les sorrenques de color groc de la Bisbal, entre d’altres.
El massís s’emmarca geogràficament dins una regió de clima típicament mediterrani, caracteritzat bàsicament per la coincidència del període més càlid de l’any amb el més eixut, així com per uns hiverns suaus i una irregularitat de les pluges que es concentren a la primavera i especialment a la tardor. La temperatura mitjana anual és de 15 graus.
De tota manera, el clima no és homogeni per a tot el massís, presentant variants locals. El clima mediterrani marítim i de terra baixa predomina als vessants selvatà, empordanès i costers del sud, amb precipitacions anuals normalment inferiors als 700 mm. Una situació lleugerament diferent es dóna a l’extrem nord-oest, al sector de Girona, on es forma un clima mediterrani humit amb precipitacions anuals properes al 800m. També al sector central – on es troben els cims més alts del massís – impera un clima diferenciat, mediterrani de muntanya mitjana, amb precipitacions anuals normalment superiors als 800 mm.
La xarxa hidrogràfica de les Gavarres està formada per nou conques (Onyar, Ter, Rissec, Daró, riera de Peratallada, riera Grossa de Pals, Aubí, riera de Calonge i Ridaura), a les quals aporten les seves aigües una gran quantitat de rieres i torrents (les rieres de Verneda, de Vall-llobrega, de Bell-lloc i de la Ganga i els torrents de Cavorca i del Folc, entre molts d’altres), que baixen encaixonats per les estretes valls del sector nord, més agrest, o que llisquen tranquil·les per les suaus ondulacions granítiques del sud i per les planes situades als peus del massís. La majoria d’aquests rierols desguassen a les conques de l’Onyar i del Daró, les més extenses del massís.
Els cabals de les rieres són molt irregulars, donat que les pluges es concentren sobretot a finals d’estiu i principis de tardor, quan l’aigua calenta de la Mediterrània entra en contacte amb els fronts freds procedents de l’Atlàntic. En aquestes condicions, es poden formar rierades amb crescudes que, de tant en tant, arriben a inundar les planes.
El relleu del massís, baix i ample, amb multiplicitat de cursos d’aigua que, encara que molt sovint esporàdics, el recorren sinuosament i sense presses, subdividint-se i reunificant-se, dóna origen a una gran quantitat de fonts, moltes de les quals romanen avui abandonades, encara que s’ha iniciat el procés de recuperació en algunes d’elles.
Tota aquesta intensa xarxa hídrica ha estat aprofitada des de molt antic per l’home a l’hora d’explotar els recursos que oferia el massís.
Hàbitats
L’alzinar, el bosc més característic de la mediterrània septentrional, devia ocupar antigament la major part del massís, arrelant especialment en terrenys pissarrosos, profunds i humits, més abundants a la meitat nord. Aquesta comunitat presenta actualment però una distribució molt inferior a la que potencialment li pertocaria, com a resultat d’una perllongada pressió antròpica. Al marge dels seculars aprofitaments de llenya i carbó, bona part d’aquests boscos van ser substituïts per afavorir les suredes o per repoblacions de pins. Actualment molts antics alzinars són brolles arbrades o bosquines de rebrot, tot i que l’abandó generalitzat de moltes finques des de mitjans del segle XX es va traduint en una lenta recuperació dels boscos d’alzines.
L’alzinar, d’un verd fosc tot l’any, és presidit per l’alzina, acompanyada de surera i roure martinenc, i presenta un sotabosc atapeït amb una gran quantitat d’arbustos (marfull, aladern, llentiscle, cirerer d’arboç, fals aladern, arç blanc, galzeran) i lianes (heura, lligabosc, arítjol,…). Els claps d’alzinars més ben conservats es concentren en els cims més enlairats i fondalades ombrívoles, així com a la zona calcària de Montnegre.
Per les seves condicions d’humitat i clima temperat, l’alzinar és molt ric en fauna invertebrada que passa molt desapercebuda als nostres ulls i és malgrat tot poc coneguda. Aquests boscos alberguen també una gran diversitat de vertebrats. Així a les zones més humides, a prop de punts d’aigua hi viuen amfibis com la granota pintada, el tritó palmat o el gripau comú. Les aus més freqüentment observades són el gaig i el tudó, però els ocells més abundosos són els petits ocells, com el pit-roig, els mosquiters o el cargolet. També hi són representats els rapinyaires diürns, com l’esparver o l’astor, o nocturns com el gamarús i el duc.
Si bé ens serà difícil observar mamífers salvatges en els alzinars, passejant per senders i corriols tindrem oportunitat de sentir els moviments entre la fullaraca del ratolí boscà, o de trobar rastres d’animals més grans, com les femtes de guilles i gats mesquers, les petjades i barrinades dels senglars i teixons, espècies totes elles amb poblacions importants al massís.
La sureda és un bosc esclarissat i obert, amb un estrat arbori dominat per l’alzina surera i acompanyada per pi pinyer i pinastre. Aquesta cobertura afavoreix la formació d’un sotabosc ric en arbusts amants de la llum i l’escalfor com el bruc boal i d’escombres, diferents espècies d’estepes, el cirerer d’arboç, la gatosa, etc. i d’on desapareixen, per falta d’humitat, les molses i les lianes.
Les suredes es distribueixen per les zones més assolellades i seques, sobretot als cims i als vessants granítics orientats a migdia, tot i que la seva àrea de distribució es va ampliar cap a zones d’alzinar durant el desenvolupament de la indústria surera. En canvi, i des de fa uns cinquanta anys, la crisi del sector suro-taper va afavorir la substitució de moltes suredes per pinedes de pi pinyoner, pi blanc i pi pinastre, o el seu abandonament.
Actualment hi ha grans dubtes sobre la distribució potencial de la sureda a les Gavarres i fins i tot si formaria una comunitat forestal natural en absència d’activitat humana. La recessió de les sureres quan no s’afavoreix la seva explotació forestal així ho fan pensar.
La sureda és un dels ambients mediterranis amb major diversitat d’aus, atès que l’estrat arbori esclarissat i l’abundant cobertura arbustiva afavoreix alhora els ocells de bosc i de brolla. A més afavoreix la presència d’animals termòfils, com és el cas de molts rèptils: el llangardaix ocel·lat, la bívia tridàctila, la sargantana cua-llarga o la serp verda.
La surera acull una gran diversitat d’artròpodes com aranyes, escarabats, erugues de lepìdòpters, i formigues. Només cal donar un cop sec a l’escorça de la surera per adonar-nos-en ràpidament de la presència d’un exercit de rebaixins. Al sotabosc, no passa mai desapercebut el vol de la papallona de l’arboç, un dels insectes més vistosos i representatius.
En un paisatge vegetal marcadament mediterrani, els cursos d’aigua del massís generen unes condicions particulars de disponibilitat d’aigua i frescor ambiental que afavoreixen la formació de petits bosquets de ribera al seu voltant. Aquestes comunitats caducifòlies ofereixen a la tardor una riquesa de colors que contrasta amb la verdor permanent pròpia dels alzinars i suredes propers.
La verneda, el bosc més representatiu de ribera, es desenvolupa a les ribes de les rieres més importants i feréstegues, que porten aigua una bona part de l’any. L’espècie dominant és el vern, acompanyat d’oms, freixes i salzes. El sotabosc és ocupat per arbusts de fulla tendra com el sanguinyol o l’evònim, lianes com la vidalba, l’esbarzer i l’heura i per una gran densitat d’herbes tendres de florida primaveral com el corniol, la gatassa, la consolda o el marcòlic.
La verneda es veu acompanyada en els fondals humits de torrenteres per altres comunitats pròpies de ribera com les avellanoses i les gatelledes, així com per les salzedes en els trams més baixos i de llit més ample. Totes aquestes comunitats resseguirien bona part de la xarxa hidrogràfica del massís formant boscos estrets en galeria. Malgrat això, les alteracions produïdes especialment per tales descontrolades i plantacions d’arbres de creixement ràpid, han provocat un estat de degradació on predomina més un mosaic de comunitats vegetals, en el qual sovintegen arbres al·lòctons com les acàcies i espècies pròpies d’arbredes, com els pollancres i els plàtans.
La fauna de ribera es caracteritzada per espècies amants de la humitat, com és el cas de les salamandres, els llimacs i el vidriol. Les aus hi són representades per espècies com el cargolet, el rossinyol, l’oriol o el picot garser gros. Dins la llera, i a partir de finals de primavera, període en que les lleres s’assequen i l’aigua es concentra en gorgues, es quan hi podrem observar una major quantitat de petits animals: granotes i gripaus, serps d’aigua, i molts invertebrats (libèl·lules sabaters, escarabats d’aigua i altres xinxes aquàtiques, cargols d’aigua etc.) que volen, es capbussen, neden, suren o repten en aquest petit hàbitat. Els peixos com la bagra, el barb i el petit espinós, també depenen d’aquests reductes d’aigua per a sobreviure i reproduir-se. Aquesta concentració d’aigua i fauna fa que d’altres, com el blauet i alguns mamífers, hi acudeixin regularment per a beure-hi i cercar-hi aliment.
Les brolles i les pinedes són les comunitats vegetals més abundants a les Gavarres, ocupant una extensió superior als alzinars i suredes.
Les brolles apareixen com a resposta a la degradació dels boscos originaris produïda bàsicament per tales o aclarides desmesurades i per els incendis forestals. La vegetació de les brolles més característiques d’aquest espai és constituïda bàsicament per arbusts com el bruc boal, l’estepa negra i l’estepa borrera, acompanyats de bruc d’escombres, argelaga negra, romaní, bruguerola, gatosa i ginesta. Amb el pas del temps i només en absència de noves pertorbacions, les brolles seran substituïdes lentament per les plantes pròpies de l’alzinar i la sureda.
Les pinedes presents, de pi pinyer, pi blanc i sobretot pinastre, procedents bàsicament de repoblacions, presenten la mateixa composició de les brolles. Estrictament, aquestes pinedes no es consideren boscos, sinó brolles arbrades ja que la composició del sotabosc no varia en eliminar-ne els pins.
Les brolles generen en els massís ambients esclarissats que enriqueixen el poblament animal. Acullen espècies pròpies de les suredes – com és el cas de força rèptils -, aus que s’amaguen entre els matolls com el tallarol de garriga o la tallareta cuallarga, mamífers com les petites mussaranyes o els esquirols, els quals depenen en bona mesura de l’abundància de pins madurs.
Els espais oberts humanitzats com conreus, prats, herbassars i erms són, en canvi, ambients minoritaris, especialment a l’interior del massís, degut a l’abandonament progressiu dels masos i de les pràctiques agrícoles i ramaderes. Aquests reductes desemboscats ajuden a crear un mosaic d’ambients, i són molt preuats tant per organismes que precisen d’àrees obertes (plantes segetals de camps i marges, insectes pol·linitzadors, mamífers com la llebre i aus com la trenca, el xoriguer o l’aligot, etc.), com per fauna forestal que utilitza aquests espais com a territori de caça.
L’alzinar, el bosc més característic de la mediterrània septentrional, devia ocupar antigament la major part del massís, arrelant especialment en terrenys pissarrosos, profunds i humits, més abundants a la meitat nord. Aquesta comunitat presenta actualment però una distribució molt inferior a la que potencialment li pertocaria, com a resultat d’una perllongada pressió antròpica. Al marge dels seculars aprofitaments de llenya i carbó, bona part d’aquests boscos van ser substituïts per afavorir les suredes o per repoblacions de pins. Actualment molts antics alzinars són brolles arbrades o bosquines de rebrot, tot i que l’abandó generalitzat de moltes finques des de mitjans del segle XX es va traduint en una lenta recuperació dels boscos d’alzines.
L’alzinar, d’un verd fosc tot l’any, és presidit per l’alzina, acompanyada de surera i roure martinenc, i presenta un sotabosc atapeït amb una gran quantitat d’arbustos (marfull, aladern, llentiscle, cirerer d’arboç, fals aladern, arç blanc, galzeran) i lianes (heura, lligabosc, arítjol,…). Els claps d’alzinars més ben conservats es concentren en els cims més enlairats i fondalades ombrívoles, així com a la zona calcària de Montnegre.
Per les seves condicions d’humitat i clima temperat, l’alzinar és molt ric en fauna invertebrada que passa molt desapercebuda als nostres ulls i és malgrat tot poc coneguda. Aquests boscos alberguen també una gran diversitat de vertebrats. Així a les zones més humides, a prop de punts d’aigua hi viuen amfibis com la granota pintada, el tritó palmat o el gripau comú. Les aus més freqüentment observades són el gaig i el tudó, però els ocells més abundosos són els petits ocells, com el pit-roig, els mosquiters o el cargolet. També hi són representats els rapinyaires diürns, com l’esparver o l’astor, o nocturns com el gamarús i el duc.
Si bé ens serà difícil observar mamífers salvatges en els alzinars, passejant per senders i corriols tindrem oportunitat de sentir els moviments entre la fullaraca del ratolí boscà, o de trobar rastres d’animals més grans, com les femtes de guilles i gats mesquers, les petjades i barrinades dels senglars i teixons, espècies totes elles amb poblacions importants al massís.
La sureda és un bosc esclarissat i obert, amb un estrat arbori dominat per l’alzina surera i acompanyada per pi pinyer i pinastre. Aquesta cobertura afavoreix la formació d’un sotabosc ric en arbusts amants de la llum i l’escalfor com el bruc boal i d’escombres, diferents espècies d’estepes, el cirerer d’arboç, la gatosa, etc. i d’on desapareixen, per falta d’humitat, les molses i les lianes.
Les suredes es distribueixen per les zones més assolellades i seques, sobretot als cims i als vessants granítics orientats a migdia, tot i que la seva àrea de distribució es va ampliar cap a zones d’alzinar durant el desenvolupament de la indústria surera. En canvi, i des de fa uns cinquanta anys, la crisi del sector suro-taper va afavorir la substitució de moltes suredes per pinedes de pi pinyoner, pi blanc i pi pinastre, o el seu abandonament.
Actualment hi ha grans dubtes sobre la distribució potencial de la sureda a les Gavarres i fins i tot si formaria una comunitat forestal natural en absència d’activitat humana. La recessió de les sureres quan no s’afavoreix la seva explotació forestal així ho fan pensar.
La sureda és un dels ambients mediterranis amb major diversitat d’aus, atès que l’estrat arbori esclarissat i l’abundant cobertura arbustiva afavoreix alhora els ocells de bosc i de brolla. A més afavoreix la presència d’animals termòfils, com és el cas de molts rèptils: el llangardaix ocel·lat, la bívia tridàctila, la sargantana cua-llarga o la serp verda.
La surera acull una gran diversitat d’artròpodes com aranyes, escarabats, erugues de lepìdòpters, i formigues. Només cal donar un cop sec a l’escorça de la surera per adonar-nos-en ràpidament de la presència d’un exercit de rebaixins. Al sotabosc, no passa mai desapercebut el vol de la papallona de l’arboç, un dels insectes més vistosos i representatius.
En un paisatge vegetal marcadament mediterrani, els cursos d’aigua del massís generen unes condicions particulars de disponibilitat d’aigua i frescor ambiental que afavoreixen la formació de petits bosquets de ribera al seu voltant. Aquestes comunitats caducifòlies ofereixen a la tardor una riquesa de colors que contrasta amb la verdor permanent pròpia dels alzinars i suredes propers.
La verneda, el bosc més representatiu de ribera, es desenvolupa a les ribes de les rieres més importants i feréstegues, que porten aigua una bona part de l’any. L’espècie dominant és el vern, acompanyat d’oms, freixes i salzes. El sotabosc és ocupat per arbusts de fulla tendra com el sanguinyol o l’evònim, lianes com la vidalba, l’esbarzer i l’heura i per una gran densitat d’herbes tendres de florida primaveral com el corniol, la gatassa, la consolda o el marcòlic.
La verneda es veu acompanyada en els fondals humits de torrenteres per altres comunitats pròpies de ribera com les avellanoses i les gatelledes, així com per les salzedes en els trams més baixos i de llit més ample. Totes aquestes comunitats resseguirien bona part de la xarxa hidrogràfica del massís formant boscos estrets en galeria. Malgrat això, les alteracions produïdes especialment per tales descontrolades i plantacions d’arbres de creixement ràpid, han provocat un estat de degradació on predomina més un mosaic de comunitats vegetals, en el qual sovintegen arbres al·lòctons com les acàcies i espècies pròpies d’arbredes, com els pollancres i els plàtans.
La fauna de ribera es caracteritzada per espècies amants de la humitat, com és el cas de les salamandres, els llimacs i el vidriol. Les aus hi són representades per espècies com el cargolet, el rossinyol, l’oriol o el picot garser gros. Dins la llera, i a partir de finals de primavera, període en que les lleres s’assequen i l’aigua es concentra en gorgues, es quan hi podrem observar una major quantitat de petits animals: granotes i gripaus, serps d’aigua, i molts invertebrats (libèl·lules sabaters, escarabats d’aigua i altres xinxes aquàtiques, cargols d’aigua etc.) que volen, es capbussen, neden, suren o repten en aquest petit hàbitat. Els peixos com la bagra, el barb i el petit espinós, també depenen d’aquests reductes d’aigua per a sobreviure i reproduir-se. Aquesta concentració d’aigua i fauna fa que d’altres, com el blauet i alguns mamífers, hi acudeixin regularment per a beure-hi i cercar-hi aliment.
Les brolles i les pinedes són les comunitats vegetals més abundants a les Gavarres, ocupant una extensió superior als alzinars i suredes.
Les brolles apareixen com a resposta a la degradació dels boscos originaris produïda bàsicament per tales o aclarides desmesurades i per els incendis forestals. La vegetació de les brolles més característiques d’aquest espai és constituïda bàsicament per arbusts com el bruc boal, l’estepa negra i l’estepa borrera, acompanyats de bruc d’escombres, argelaga negra, romaní, bruguerola, gatosa i ginesta. Amb el pas del temps i només en absència de noves pertorbacions, les brolles seran substituïdes lentament per les plantes pròpies de l’alzinar i la sureda.
Les pinedes presents, de pi pinyer, pi blanc i sobretot pinastre, procedents bàsicament de repoblacions, presenten la mateixa composició de les brolles. Estrictament, aquestes pinedes no es consideren boscos, sinó brolles arbrades ja que la composició del sotabosc no varia en eliminar-ne els pins.
Les brolles generen en els massís ambients esclarissats que enriqueixen el poblament animal. Acullen espècies pròpies de les suredes – com és el cas de força rèptils -, aus que s’amaguen entre els matolls com el tallarol de garriga o la tallareta cuallarga, mamífers com les petites mussaranyes o els esquirols, els quals depenen en bona mesura de l’abundància de pins madurs.
Els espais oberts humanitzats com conreus, prats, herbassars i erms són, en canvi, ambients minoritaris, especialment a l’interior del massís, degut a l’abandonament progressiu dels masos i de les pràctiques agrícoles i ramaderes. Aquests reductes desemboscats ajuden a crear un mosaic d’ambients, i són molt preuats tant per organismes que precisen d’àrees obertes (plantes segetals de camps i marges, insectes pol·linitzadors, mamífers com la llebre i aus com la trenca, el xoriguer o l’aligot, etc.), com per fauna forestal que utilitza aquests espais com a territori de caça.
Història
Els primers grups humans van arribar a les planes que envolten les Gavarres ara fa uns 100.000 anys. Eren petits grups nòmades, que vivien de la recol·lecció de fruits silvestres i de la cacera, i que seguien els ramats d’animals que els proporcionaven aliment i vestit. L’inici del neolític, uns 5000 anys aC, va comportar l’aparició de l’agricultura i la ramaderia i, en conseqüència, l’establiment dels primers assentaments estables a l’aire lliure. Tanmateix, la fragilitat dels materials utilitzats en la construcció (fusta, branques…) no ha permès la localització de cap resta.
La seva creença en el Més Enllà els va portar a construir grans enterraments megalítics col·lectius, a l’interior dels quals es dipositaven els difunts, acompanyats moltes vegades d’aixovar funerari. A les Gavarres s’han conservat més 40 monuments megalítics, agrupats en tres sectors: Fitor i els seus entorns, Romanyà de la Selva i Calonge.
Els sepulcres de corredor són els més antics (3200-2500 aC) i estan formats per una cambra i un corredor més baix i estret, clarament diferenciat (Mas Bouserenys, a Santa Cristina d’Aro). Les galeries catalanes deriven dels anteriors i són una mica més modernes (2500-2100 aC); tenen el corredor i la cambra poc diferenciats, tot i que aquesta última sol ser més ampla i alta. N’hi ha de més petites (Tres Caires, Roca de la Gla, Taula dels Tres Pagesos, dolmen d’en Botey, tots a Fitor, i Puig d’Arques, a Cruïlles) i de grans dimensions (Cova d’en Daina, a Romanyà i Cementiri dels Moros, a Torrent). Les cambres simples són més senzilles i modernes (2100-1500 aC) i tenen forma rectangular o poligonal (Puig ses Forques, a Calonge i Tres Peus, a Fitor). Finalment, les cistes són petites caixes rectangulars, normalment excavades en el subsòl. Cronològicament, coincideixen amb els sepulcres de corredor. N’hi ha diversos exemples esparsos pel massís.
Altres monuments megalítics presents a les Gavarres són els menhirs (la Murtra, a Romanyà; Pedra de les Goges, a Santa Cristina; Puig ses Forques, a Calonge, i Pedra Dreta, a Sant Sadurní de l’Heura) i les coves artificials, concentrades sobretot en el sector de Calonge.
La cultura ibèrica va néixer a partir de l’evolució dels pobladors indígenes i del seu contacte amb els pobles colonitzadors vinguts de la Mediterrània, sobretot fenicis i grecs. Els ibers construïen els seus poblats en llocs enturonats i de fàcil defensa, que permetien el control de les planes del seu entorn. Tots els poblats coneguts a les Gavarres estan situats a les zones limítrofes del massís: Castell Barri a Calonge, el Puig del Castell a Cassà i la Creueta a Quart. Tanmateix, la part central del massís continua deshabitada.
L’arribada dels romans, al segle III aC, va comportar importants canvis a la societat indígena. S’abandonaren els poblats i sorgiren les vil·les agrícoles, situades a la plana. Algunes eren grans i luxoses (Collet de Sant Antoni a Calonge o Vilarenys a Vall-llobrega), tot i que la majoria eren petites explotacions agràries, de les quals se’n coneixen diversos exemples a Celrà, Corçà, Cassà…. Tanmateix, les Gavarres seguiren deshabitades.
En els darrers temps, però, diverses troballes arqueològiques semblen indicar una ocupació del massís més intensa del que se suposava, probablement orientada ja a l’explotació dels recursos forestals. I potser també a la ramaderia, segons es desprèn d’alguns topònims de l’alta edat mitjana.
A partir del segle X, unes petites comunitats d’agricultors s’instal·len al cor del massís de les Gavarres i s’organitzen al voltant d’unes esglésies que, en poc menys d’un segle, generen una nova organització del territori: la parròquia.
Des del segle XI i fins el XIV, el nombre dels habitants de les parròquies de Sant Martí de Castellar, Sant Mateu de Montnegre, Santa Àgata, Santa Pellaia, Sant Cebrià de Lledó, Romanyà, Sant Cebrià dels Alls, Fitor i Sant Climent de Peralta, tot i estar sotmesos a la servitud i a les exigències arbitràries dels senyors, va anar creixent de manera regular. Així, els masos de cada parròquia es van multiplicar fins arribar a la trentena i, als volts de 1300, quan ja no hi cabien més masos, es van desenvolupar les celleres, unes petites aglomeracions d’habitatges al voltant de les esglésies del massís.
L’arribada de la Pesta Negra el 1348 i les seves recurrències durant els dos segles següents van sacsejar profundament la societat i el poblament de les Gavarres. Molts masos van desaparèixer, la petita parròquia de Santa Àgata –de no més de 10 famílies– va ser annexionada a Sta. Pellaia i el bosc va reocupar moltes terres dedicades al conreu.
La crisi demogràfica, tanmateix, no va esborrar l’organització en parròquies i masos. Va alterar, això sí, els termes de les relacions socials i econòmiques. Els habitants dels masos que van sobreviure a la crisi van incorporar a les seves explotacions les terres dels masos “rònecs” i, davant el progressiu afebliment de la presència dels senyors, van acabar controlant les dues institucions comunitàries més importants: la parròquia i la universitat.
L’evolució interna en la societat del massís va ser paral·lela al desenvolupament dels mercats urbans de Girona i Barcelona. Això va fer que, mentre les planes de la Selva i de l’Empordà s’especialitzaven en la producció agrícola, les terres de les Gavarres s’anessin dedicant a unes activitats econòmiques vinculades a l’explotació del bosc i dels recursos naturals: la llenya, el carbó, els forns de calç i de vidre, els pous de glaç, etc. Aquestes activitats van permetre, sempre sota el control dels propietaris dels boscos, l’arribada de nous pobladors al massís. Es tracta de les colles de llenyataires, carboners, bosquetans, peladors de suros, etc. que han protagonitzat un altre màxim de població de les Gavarres després del de l’època medieval, el de finals del segle XIX, just el moment de màxima expansió de la producció de suro i, lògicament, també de la indústria surera de les poblacions veïnes.
A partir d’aleshores, les successives crisis del sector surer van provocar una forta davallada de totes les formes de la vida tradicional i un ràpid despoblament del massís des dels anys 50 del segle XX. Ha estat després, curiosament, que la gent dels pobles veïns de les Gavarres les han redescobert com un espai lúdic i d’interès tant natural com històric.
Els primers grups humans van arribar a les planes que envolten les Gavarres ara fa uns 100.000 anys. Eren petits grups nòmades, que vivien de la recol·lecció de fruits silvestres i de la cacera, i que seguien els ramats d’animals que els proporcionaven aliment i vestit. L’inici del neolític, uns 5000 anys aC, va comportar l’aparició de l’agricultura i la ramaderia i, en conseqüència, l’establiment dels primers assentaments estables a l’aire lliure. Tanmateix, la fragilitat dels materials utilitzats en la construcció (fusta, branques…) no ha permès la localització de cap resta.
La seva creença en el Més Enllà els va portar a construir grans enterraments megalítics col·lectius, a l’interior dels quals es dipositaven els difunts, acompanyats moltes vegades d’aixovar funerari. A les Gavarres s’han conservat més 40 monuments megalítics, agrupats en tres sectors: Fitor i els seus entorns, Romanyà de la Selva i Calonge.
Els sepulcres de corredor són els més antics (3200-2500 aC) i estan formats per una cambra i un corredor més baix i estret, clarament diferenciat (Mas Bouserenys, a Santa Cristina d’Aro). Les galeries catalanes deriven dels anteriors i són una mica més modernes (2500-2100 aC); tenen el corredor i la cambra poc diferenciats, tot i que aquesta última sol ser més ampla i alta. N’hi ha de més petites (Tres Caires, Roca de la Gla, Taula dels Tres Pagesos, dolmen d’en Botey, tots a Fitor, i Puig d’Arques, a Cruïlles) i de grans dimensions (Cova d’en Daina, a Romanyà i Cementiri dels Moros, a Torrent). Les cambres simples són més senzilles i modernes (2100-1500 aC) i tenen forma rectangular o poligonal (Puig ses Forques, a Calonge i Tres Peus, a Fitor). Finalment, les cistes són petites caixes rectangulars, normalment excavades en el subsòl. Cronològicament, coincideixen amb els sepulcres de corredor. N’hi ha diversos exemples esparsos pel massís.
Altres monuments megalítics presents a les Gavarres són els menhirs (la Murtra, a Romanyà; Pedra de les Goges, a Santa Cristina; Puig ses Forques, a Calonge, i Pedra Dreta, a Sant Sadurní de l’Heura) i les coves artificials, concentrades sobretot en el sector de Calonge.
La cultura ibèrica va néixer a partir de l’evolució dels pobladors indígenes i del seu contacte amb els pobles colonitzadors vinguts de la Mediterrània, sobretot fenicis i grecs. Els ibers construïen els seus poblats en llocs enturonats i de fàcil defensa, que permetien el control de les planes del seu entorn. Tots els poblats coneguts a les Gavarres estan situats a les zones limítrofes del massís: Castell Barri a Calonge, el Puig del Castell a Cassà i la Creueta a Quart. Tanmateix, la part central del massís continua deshabitada.
L’arribada dels romans, al segle III aC, va comportar importants canvis a la societat indígena. S’abandonaren els poblats i sorgiren les vil·les agrícoles, situades a la plana. Algunes eren grans i luxoses (Collet de Sant Antoni a Calonge o Vilarenys a Vall-llobrega), tot i que la majoria eren petites explotacions agràries, de les quals se’n coneixen diversos exemples a Celrà, Corçà, Cassà…. Tanmateix, les Gavarres seguiren deshabitades.
En els darrers temps, però, diverses troballes arqueològiques semblen indicar una ocupació del massís més intensa del que se suposava, probablement orientada ja a l’explotació dels recursos forestals. I potser també a la ramaderia, segons es desprèn d’alguns topònims de l’alta edat mitjana.
A partir del segle X, unes petites comunitats d’agricultors s’instal·len al cor del massís de les Gavarres i s’organitzen al voltant d’unes esglésies que, en poc menys d’un segle, generen una nova organització del territori: la parròquia.
Des del segle XI i fins el XIV, el nombre dels habitants de les parròquies de Sant Martí de Castellar, Sant Mateu de Montnegre, Santa Àgata, Santa Pellaia, Sant Cebrià de Lledó, Romanyà, Sant Cebrià dels Alls, Fitor i Sant Climent de Peralta, tot i estar sotmesos a la servitud i a les exigències arbitràries dels senyors, va anar creixent de manera regular. Així, els masos de cada parròquia es van multiplicar fins arribar a la trentena i, als volts de 1300, quan ja no hi cabien més masos, es van desenvolupar les celleres, unes petites aglomeracions d’habitatges al voltant de les esglésies del massís.
L’arribada de la Pesta Negra el 1348 i les seves recurrències durant els dos segles següents van sacsejar profundament la societat i el poblament de les Gavarres. Molts masos van desaparèixer, la petita parròquia de Santa Àgata –de no més de 10 famílies– va ser annexionada a Sta. Pellaia i el bosc va reocupar moltes terres dedicades al conreu.
La crisi demogràfica, tanmateix, no va esborrar l’organització en parròquies i masos. Va alterar, això sí, els termes de les relacions socials i econòmiques. Els habitants dels masos que van sobreviure a la crisi van incorporar a les seves explotacions les terres dels masos “rònecs” i, davant el progressiu afebliment de la presència dels senyors, van acabar controlant les dues institucions comunitàries més importants: la parròquia i la universitat.
L’evolució interna en la societat del massís va ser paral·lela al desenvolupament dels mercats urbans de Girona i Barcelona. Això va fer que, mentre les planes de la Selva i de l’Empordà s’especialitzaven en la producció agrícola, les terres de les Gavarres s’anessin dedicant a unes activitats econòmiques vinculades a l’explotació del bosc i dels recursos naturals: la llenya, el carbó, els forns de calç i de vidre, els pous de glaç, etc. Aquestes activitats van permetre, sempre sota el control dels propietaris dels boscos, l’arribada de nous pobladors al massís. Es tracta de les colles de llenyataires, carboners, bosquetans, peladors de suros, etc. que han protagonitzat un altre màxim de població de les Gavarres després del de l’època medieval, el de finals del segle XIX, just el moment de màxima expansió de la producció de suro i, lògicament, també de la indústria surera de les poblacions veïnes.
A partir d’aleshores, les successives crisis del sector surer van provocar una forta davallada de totes les formes de la vida tradicional i un ràpid despoblament del massís des dels anys 50 del segle XX. Ha estat després, curiosament, que la gent dels pobles veïns de les Gavarres les han redescobert com un espai lúdic i d’interès tant natural com històric.
L’empremta humana
Una de les principals raons que expliquen la presència de l’home a les Gavarres és l’aprofitament dels recursos que li proporcionava el bosc. La fusta s’utilitzava per a la construcció i la fabricació d’eines. Els feixos de plantes arbustives eren utilitzades per flequers, terrissers, forns de calç i moltes altres indústries.
Fins a mitjans segle XX les Gavarres van ser el principal focus de producció i proveïment de carbó vegetal d’una amplíssima rodalia. Els boscos eren carbonats per innombrables colles de bosquetans procedents de les rodalies del massís i en els moments de màxima activitat, sobretot al segle XIX, hi arribaren també colles procedents de la Cerdanya, del sud del País Valencià, de Múrcia o, fins i tot, del sud d’Itàlia i de Sicília. A mitjans dels anys seixanta del segle XX es van encendre les darreres piles de carbó.
Entre finals del segle XVIII i principis del segle XX, l’aprofitament del suro va esdevenir una indústria de primer ordre. Entre els anys 1870 i 1900, coincidint amb la crisi vitivinícola provocada per la fil·loxera, la majoria de ceps es van arrencar i en el seu lloc es van plantar suros. En aquest moment, hi havia més d’un miler de fàbriques, concentrades sobretot a Cassà de la Selva, Llagostera, Palafrugell, la Bisbal, Sant Feliu i Calonge. A principis del segle XX va patir una important regressió, que ha continuat, fora de períodes puntuals, fins als nostres dies. Actualment, la indústria del suro està concentrada sobretot a Cassà de la Selva, però la major part de les panes de suro que hi arriben ja no procedeixen de les Gavarres.
Una de les principals raons que expliquen la presència de l’home a les Gavarres és l’aprofitament dels recursos que li proporcionava el bosc. La fusta s’utilitzava per a la construcció i la fabricació d’eines. Els feixos de plantes arbustives eren utilitzades per flequers, terrissers, forns de calç i moltes altres indústries.
Fins a mitjans segle XX les Gavarres van ser el principal focus de producció i proveïment de carbó vegetal d’una amplíssima rodalia. Els boscos eren carbonats per innombrables colles de bosquetans procedents de les rodalies del massís i en els moments de màxima activitat, sobretot al segle XIX, hi arribaren també colles procedents de la Cerdanya, del sud del País Valencià, de Múrcia o, fins i tot, del sud d’Itàlia i de Sicília. A mitjans dels anys seixanta del segle XX es van encendre les darreres piles de carbó.
Entre finals del segle XVIII i principis del segle XX, l’aprofitament del suro va esdevenir una indústria de primer ordre. Entre els anys 1870 i 1900, coincidint amb la crisi vitivinícola provocada per la fil·loxera, la majoria de ceps es van arrencar i en el seu lloc es van plantar suros. En aquest moment, hi havia més d’un miler de fàbriques, concentrades sobretot a Cassà de la Selva, Llagostera, Palafrugell, la Bisbal, Sant Feliu i Calonge. A principis del segle XX va patir una important regressió, que ha continuat, fora de períodes puntuals, fins als nostres dies. Actualment, la indústria del suro està concentrada sobretot a Cassà de la Selva, però la major part de les panes de suro que hi arriben ja no procedeixen de les Gavarres.
La protecció
A partir dels anys setanta les Gavarres comencen a ser valorades, no pel seu valor econòmic, sinó pels seus valors naturals, culturals i paisatgístics. Al llarg d’aquests anys, han estat moltes les persones, entitats i institucions que s’han esforçat en estudiar, conèixer i protegir el massís. Dues consideracions han estat la base de la valorització patrimonial de les Gavarres. La primera, la seva condició com a un dels darrers boscos de la mediterrània occidental, amb presència de nombroses espècies autòctones. La segona, la densitat i la varietat del seu patrimoni etnòlògic, resultat de la llarga i intensa presència humana en el massís.
Gràcies a rigoroses recerques científiques, inventaris, reculls o premis de recerca, avui comptem amb un nombre important d’estudis que acrediten l’abast i l’interès del patrimoni de les Gavarres. Però gràcies a l’interès social per les Gavarres, també s’han pogut portar a terme moltes iniciatives de recuperació i de salvaguarda: recuperació de construccions, de camins perduts, de fonts, d’arbres monumentals, d’oficis perduts i d’aplecs, festes i tradicions.
L’interès per les Gavarres també s’ha posat de relleu en els nivells de participació ciutadana que han fet possible la consolidació de marxes, caminades populars o visites comentades organitzades per entitats de les rodalies. A través d’aquestes marxes i de la senyalització de senders, avui no només és possible fer una agradable passejada per les Gavarres, sinó conèixer el perquè dels seus valors.
El reconeixement dels valors científics, ecològics, paisatgístics, culturals i socials de les Gavarres són el motiu de la seva declaració com a Espai d’Interès Natural (EIN) pel govern de la Generalitat de Catalunya al desembre de 1992, moment en què es va aprovar el Pla d’Espais d’Interès Natural (PEIN).
Les Gavarres, Parc Natural
De manera paral·lela a la valorització patrimonial de les Gavarres, els darrers 25 anys han estat també anys de reivindicació i de lluita per la salvaguarda del massís. “Profundament identificats amb el que han representat per als nostres pobles les Gavarres, volem manifestar públicament la indignació i tristesa que sentim davant la progressió d’un procés degradant que està posant en perill la seva condició d’espai natural obert a tothom”.
Amb aquestes paraules començava el manifest públic amb més de cinc mil signatures que es va presentar la tardor de l’any 1975, on es denunciava el procés de degradació del massís i s’exigia que s’aturessin les urbanitzacions i les plantacions d’eucaliptus i, finalment, es demanava la declaració com a Parc Natural. L’any 1977 es va constituir l’Associació d’Amics Defensors de les Gavarres. Tanmateix, tot seguit es va iniciar un llarg període d’inactivitat, fins que l’any 1985, amb les primeres campanades de la variant de Girona, va ressorgir el moviment, aglutinat a partir de l’any 1986 i fins avui en la Coordinadora Amics de les Gavarres. El 20 de novembre de 1979 la Comissió d’Urbanisme de Girona va acordar la catalogació preventiva com a parc natural de les Gavarres. L’any 1988 la Direcció General de Política Territorial elabora l’avantprojecte de Parc Natural de les Gavarres, iniciativa que no va prosperar.
Les Gavarres, espai dins del PEIN
El reconeixement dels valors científics, ecològics, paisatgístics, culturals i socials de les Gavarres són el motiu de la seva declaració com a Espai d’Interès Natural (EIN) pel govern de la Generalitat de Catalunya al desembre de 1992, moment en què es va aprovar el Pla d’Espais d’Interès Natural (PEIN). Tanmateix, hi ha espais adjacents que no hi van estar inclosos.
Però la delimitació definitiva de l’EIN les Gavarres no ha arribat fins l’any 2006. La superfície protegida és de 28.671,98 ha. de sòl no urbanitzable, quedant definitivament excloses les urbanitzacions, situades bàsicament a la vessant sud del massís. El repte de futur és la seva gestió, compatible amb els valors que han implicat la seva protecció jurídica.
El Consorci és una entitat creada el novembre de 1998 amb l’objectiu de protegir i gestionar l’Espai Natural les Gavarres. En són membres els 20 ajuntaments que tenen terme dins dels límits de l’espai, els consells comarcals del Baix Empordà i del Gironès, la Diputació de Girona i el Departament de Medi Ambient i Habitatge. També compta amb un Consell de Cooperació, amb funcions d’assessorament i de proposta, format per les entitats que tenen com a àmbit preferent el massís de les Gavarres.
OBJECTIUS:
La protecció, la restauració i la millora del patrimoni natural i del patrimoni cultural de les Gavarres.
La millora de la població rural, basada sobretot en l’aprofitament sostenible dels recursos naturals.
La divulgació dels valors del massís. L’establiment de criteris de funcionament, ordenació, límits i accessibilitat.
El foment de l’educació ambiental i la recerca científica.
A partir dels anys setanta les Gavarres comencen a ser valorades, no pel seu valor econòmic, sinó pels seus valors naturals, culturals i paisatgístics. Al llarg d’aquests anys, han estat moltes les persones, entitats i institucions que s’han esforçat en estudiar, conèixer i protegir el massís. Dues consideracions han estat la base de la valorització patrimonial de les Gavarres. La primera, la seva condició com a un dels darrers boscos de la mediterrània occidental, amb presència de nombroses espècies autòctones. La segona, la densitat i la varietat del seu patrimoni etnòlògic, resultat de la llarga i intensa presència humana en el massís.
Gràcies a rigoroses recerques científiques, inventaris, reculls o premis de recerca, avui comptem amb un nombre important d’estudis que acrediten l’abast i l’interès del patrimoni de les Gavarres. Però gràcies a l’interès social per les Gavarres, també s’han pogut portar a terme moltes iniciatives de recuperació i de salvaguarda: recuperació de construccions, de camins perduts, de fonts, d’arbres monumentals, d’oficis perduts i d’aplecs, festes i tradicions.
L’interès per les Gavarres també s’ha posat de relleu en els nivells de participació ciutadana que han fet possible la consolidació de marxes, caminades populars o visites comentades organitzades per entitats de les rodalies. A través d’aquestes marxes i de la senyalització de senders, avui no només és possible fer una agradable passejada per les Gavarres, sinó conèixer el perquè dels seus valors.
El reconeixement dels valors científics, ecològics, paisatgístics, culturals i socials de les Gavarres són el motiu de la seva declaració com a Espai d’Interès Natural (EIN) pel govern de la Generalitat de Catalunya al desembre de 1992, moment en què es va aprovar el Pla d’Espais d’Interès Natural (PEIN).
Les Gavarres, Parc Natural
De manera paral·lela a la valorització patrimonial de les Gavarres, els darrers 25 anys han estat també anys de reivindicació i de lluita per la salvaguarda del massís. “Profundament identificats amb el que han representat per als nostres pobles les Gavarres, volem manifestar públicament la indignació i tristesa que sentim davant la progressió d’un procés degradant que està posant en perill la seva condició d’espai natural obert a tothom”.
Amb aquestes paraules començava el manifest públic amb més de cinc mil signatures que es va presentar la tardor de l’any 1975, on es denunciava el procés de degradació del massís i s’exigia que s’aturessin les urbanitzacions i les plantacions d’eucaliptus i, finalment, es demanava la declaració com a Parc Natural. L’any 1977 es va constituir l’Associació d’Amics Defensors de les Gavarres. Tanmateix, tot seguit es va iniciar un llarg període d’inactivitat, fins que l’any 1985, amb les primeres campanades de la variant de Girona, va ressorgir el moviment, aglutinat a partir de l’any 1986 i fins avui en la Coordinadora Amics de les Gavarres. El 20 de novembre de 1979 la Comissió d’Urbanisme de Girona va acordar la catalogació preventiva com a parc natural de les Gavarres. L’any 1988 la Direcció General de Política Territorial elabora l’avantprojecte de Parc Natural de les Gavarres, iniciativa que no va prosperar.
Les Gavarres, espai dins del PEIN
El reconeixement dels valors científics, ecològics, paisatgístics, culturals i socials de les Gavarres són el motiu de la seva declaració com a Espai d’Interès Natural (EIN) pel govern de la Generalitat de Catalunya al desembre de 1992, moment en què es va aprovar el Pla d’Espais d’Interès Natural (PEIN). Tanmateix, hi ha espais adjacents que no hi van estar inclosos.
Però la delimitació definitiva de l’EIN les Gavarres no ha arribat fins l’any 2006. La superfície protegida és de 28.671,98 ha. de sòl no urbanitzable, quedant definitivament excloses les urbanitzacions, situades bàsicament a la vessant sud del massís. El repte de futur és la seva gestió, compatible amb els valors que han implicat la seva protecció jurídica.
El Consorci és una entitat creada el novembre de 1998 amb l’objectiu de protegir i gestionar l’Espai Natural les Gavarres. En són membres els 20 ajuntaments que tenen terme dins dels límits de l’espai, els consells comarcals del Baix Empordà i del Gironès, la Diputació de Girona i el Departament de Medi Ambient i Habitatge. També compta amb un Consell de Cooperació, amb funcions d’assessorament i de proposta, format per les entitats que tenen com a àmbit preferent el massís de les Gavarres.
OBJECTIUS:
La protecció, la restauració i la millora del patrimoni natural i del patrimoni cultural de les Gavarres.
La millora de la població rural, basada sobretot en l’aprofitament sostenible dels recursos naturals.
La divulgació dels valors del massís. L’establiment de criteris de funcionament, ordenació, límits i accessibilitat.
El foment de l’educació ambiental i la recerca científica.
