Viure del bosc

Una de les principals raons que expliquen la presència de l’home a les Gavarres és l’aprofitament dels recursos que li proporcionava el bosc. La fusta s’utilitzava per a la construcció i la fabricació d’eines. Els feixos de plantes arbustives eren utilitzades per flequers, terrissers, forns de calç i moltes altres indústries.

Fins a mitjans segle XX les Gavarres van ser el principal focus de producció i proveïment de carbó vegetal d’una amplíssima rodalia. Els boscos eren carbonats per innombrables colles de bosquetans procedents de les rodalies del massís i en els moments de màxima activitat, sobretot al segle XIX, hi arribaren també colles procedents de la Cerdanya, del sud del País Valencià, de Múrcia o, fins i tot, del sud d’Itàlia i de Sicília. A mitjans dels anys seixanta del segle XX es van encendre les darreres piles de carbó.

Entre finals del segle XVIII i principis del segle XX, l’aprofitament del suro va esdevenir una indústria de primer ordre. Entre els anys 1870 i 1900, coincidint amb la crisi vitivinícola provocada per la fil·loxera, la majoria de ceps es van arrencar i en el seu lloc es van plantar suros. En aquest moment, hi havia més d’un miler de fàbriques, concentrades sobretot a Cassà de la Selva, Llagostera, Palafrugell, la Bisbal, Sant Feliu i Calonge. A principis del segle XX va patir una important regressió, que ha continuat, fora de períodes puntuals, fins als nostres dies. Actualment, la indústria del suro està concentrada sobretot a Cassà de la Selva, però la major part de les panes de suro que hi arriben ja no procedeixen de les Gavarres.