L’avi Puig, conte de Miquel Torroella i Plaja
L’avi Puig, que es deia Pere, l’avi Torroella i l’avi Juanola, havien convingut el diumenge abans de sortir de missa, que el dimecres següent anirien tots tres a les fires de Girona, que sortirien tots tres amb les seves bones eugues i que es trobarien pel camí.
Molt més matiner que els altres fou, a ben segur, l’avi Puig, ja que havent passat la Bisbal, l’avi Juanola i l’avi Torroella van demanar a un home que venia de la Pera si havia vist l’avi Puig. Aquest els digué que ja devia ser passat Sant Joan de Mollet, ja que ell se’l creuà a mitja pujada de Cassà de Pelràs, que l’euga caminava ràpid i que ell havia fet molta estada a Corsà enraonant amb un amic seu més de tres quarts d’hora.
Al sentir això comprengueren que seria del tot inútil afanyar-se i cansar les eugues, ja que si no el trobaven pel camí, ja ho farien a Pedret, on tenien l’estable.
L’avi Puig havia trobat també un home al que demanà si havia vist dos homes a cavall. Aquest l’hi respongué afirmativament i, creient que serien els seus companys, va esperonar l’euga, avançant molt més. En aquells temps eren poques les tartanes que corrien; la carretera era dolenta, no n’hi havia de nova, els carrils i tramvies no es coneixien, i la gent a pagès i molts vilatans, si podien tenien un animal amb sella de muntar per poder anar d’un lloc a l’altre. Per aquesta raó no era gens estrany que es trobessin pels camins un i més de dos genets muntats sobre una bèstia.
El camí, que era més ben dit camí que carretera tractant-se de principis del segle passat, anava a Girona passant pel poble de Celrà. Al arribar al Congost, seguia per allà mateix on avui passa la carretera de l’Estat i era, encara molt més que avui, deserta i fúnebre: el sol no hi tocava mai, la muntanya del Congost i el Congostillo eren cobertes de grans boscos, i a l’altre costat del riu, on avui s’hi veu alguna que altre casa, fins i tot alguna edificada amb gust, abans no hi havia cap. De ser-hi, l’espessor del bosc les tapava i les amagava. Era un lloc que tothom hi passava amb por, amb poc goig, ja que cada dia hi havia robatoris.
A l’avi Puig aquell dia l’hi faltava molt poc per deixar ja la muntanya: acabava d’arribar davant per davant el baranal que ve de Campdorà. Era al peu mateix d’aquella muntanya, principi de les estivacions del Congost sobre la qual , i entre mig d’una petita planura, s’aixeca l’església de Campdorà, quan vuit homes armats amb fusells l’hi cridaren l’alto, fent-lo baixar del cavall.
El primer que l’hi preguntaren fou si havia vist a en Torroella i a en Juanola de Fitó. Això l’hi feu entendre clarament que els buscaven a ells i no a d’altres. Respongué que d’ells res en sabia i aleshores se l’endugueren baranal amunt sense perdre temps, amenaçant-lo de matar si provava d’escapar-se o donar senyal d’alarma.
Quan arribaren a la part més fonda i espessa d’aquella torrentada, cosa que no tardaren molt a fer, i en un lloc on es coneixia que hi havia hagut per temps una pilassa de carbó o carbonera, tragueren unes cordes. El feren posar d’esquena a un roure i el lligaren fortament a la soca. Deixant a tres vigilant-lo, els altres s’entornaren al camí, sens dubte per veure si podien aplegar al vell Juanola i al vell Torroella. Si més no, això és el que cregué l’avi Puig.
Feia una bona estona que es trobava lligat a la soca del roure quan els tres que el vigilàven es posaren a dormir, creient que no tenien res a témer, ja que fora mes que impossible deslligar-se, ni tan sols intentar-ho. L’avi Puig, que de covard no era ni gens ni mica, i que de força en tenia un bon grapat, començà a forcejar amb els colzes, i veient que la corda s’anava afluixant de mica en mica, recobrà l’ànim. Amb la major precaució per no despertar als altres, anar fent esforços fins que a la fi arribà a deslligar-se. Però un d’ells, obrí els ulls i se n’adonà, mes no fou a temps de privar al valent Puig d’ajupir-se i agafar un dels fusells dels altres dos que dormien. I clavant-li un fort cop de culata al cap, el deixà mort i estirat sense dir “aquesta ànima és meva”.
Amb un tret a un i un cop de culata a l’altre es desembarassà dels altres dos, deixant allà als tres que el vigilàven, morts, al costat de la soca del roure, encara amb la corda lligada. Agafà un altre fusell que un dels mort tenia carregat i fugí muntanya a travès cap a Girona, on arribà al cap de poc sense ser vist pels altres cinc.
Sense perdre temps i amb el fusell a la mà, se n’anà de dret a cal Governador a qui explicà tot el que acabava de succeir-li. L’avi Puig demanà reforços sense perdre temps, ja que es veia amb ànims de prendre als altres lladregots i deslliurar als seus companys, car no dubtava pas que havien anat a esperar-los al camí quan el van deixar lligat a la soca del roure.
Al veure la valentia d’en Puig, el Governador posà de seguida deu o dotze soldats a les seves ordres, fen sortir també un sergent amb deu o dotze altres soldats, no fos cas que no fossin allà on els creia l’avi Puig.
Encara no feia tres hores que l’avi Puig havia deixat el Govern Civil, que ja hi tornava a entrar amb cinc presoners: els cinc companys dels tres que feia poc havia mort.
No poques foren les felicitacions que rebé l’avi Puig per haver alliberat a tants i tants firaires que amb seguretat haurien estat robats per aquella colla de lladregots, que no s’acontentaven amb robar les mercaderies que duien, si no que també volien segrestar als tres propietaris més rics de Fitor.
Al no haver caminat molt i a aturar-se molta estona a Mollet, l’avi Torroella i l’avi Juanola, res veieren ni res sapigueren fins que arribaren a Pedret i demanaren per en puig de Fitó. Amb gran estranyesa s’assabentaren de que encara no havia arribat.
Quan més tard i amb ànsia sapigueren la causa del seu retard no pogueren menys que admirar tan gran valentia, que sens dubte els havia deslliurat a ells d’un no petit perill.”
